Confort domèstic

“Els objectes ens envolten sempre, fins i tot quan no s’utilitzen. Un llum està molt més temps apagat que no pas encès. I quan està apagat, el mínim que pot fer és no molestar. I el màxim, alegrar la vida. Acompanyar seria el punt intermedi”

És un diagnòstic clar sobre el confort, en paraules d’un expert en la matèria. El mateix dissenyador apunta a un detall revelador quan afirma que la TMM “queda lletja” si disposem la pantalla al capdamunt del pal.  efectivament, enfillada allà dalt, l’equilibri entre les parts es descompensa i la seva harmonia estructural es desbarata. El volum del cos cilíndric de paper o metacrilat sembla que s’infli, perd gracilitat. La comprensió o intuïció d’aquest tipus d’agregació harmònica de les parts, quasi una cadència, és un factor bàsic de la llar confortable.

I el fet és que aquest equilibri inefable en els dissenys de Milá s’explica, en bona part, pel seu origen habitualment privat: els objectes solen néixer d’una necessitat funcional íntima o familiar, com la d’un punt de llum polivalent per a la tieta Nuria o la d’un espantamosques “presentable” per a la pròpia esposa. Són el que el mateix autor anomena “autoencàrrecs”, que s’imposen davant de la detecció d’una carència immediata en el seu entorn. Així neixen la María, una taula de vidre que no bloqueja la visió de la catifa sobre la qual es disposa; el Percherón, una prestatgeria que resol el caos dels cascos de moto i les motxilles al rebedor, o la mateixa cadira Salvador, que Milá va confeccionar per poder comptar amb unes cadires decents sense comprometre el seu pressupost familiar d’acabat de casar. Tots aquests articles han estat produïts industrialment i han gaudit del favor de l’usuari; han complert la seva funció amb unes solucions que la tecnologia pogués homologar, perquè la seva utilitat ja venia contrastada de casa.