La recuperació de Gaudí i del modernisme
Penjador de la Casa Calvet. Antoni Gaudí i Cornet. DB Barcelona Design a partir del 2019 (productor). BArcelona, 1900-1901. Edició del 2020. MDB 12.542. Fotografia: Estudio Rafael Vargas
Rajola hidràulica. Antoni Gaudí i Cornet. Hijo de E. F. Escofet (productor). Barcelona, c. 1906. Edició del 1961. MADB 136.942. Fotografia: Estudio Rafael Vargas
Tirador de la Casa Milà. Antoni Gaudí i Cornet. BD Ediciones de Diseño (productor del 1987 a 2007), BD Barcelona Design (productor a partir del 2007). Barcelona, c. 1910. Edició del 2020. MDB 12.532. Fotografia: Estudio Rafael Vargas
En els anys posteriors a la Guerra Civil, va perviure la imatge de Gaudí i de la Sagrada Família com una possibilitat de mantenir viva la catalanitat d’una manera tolerada pel règim franquista. En aquest entorn, l’any 1952 es va crear l’Associació Amics de Gaudí que organitzà una exposició al Saló del Tinell el 1956, data en què també es fundà la Càtedra Gaudí de l’Escola Superior d’Arquitectura. Posteriorment, el 1963 s’inaugurà la Casa-Museu Gaudí al Park Güell.
El reconeixement internacional de Gaudí arribà quan el MOMA li dedicà una exposició el 1957, després de superar les reticències dels responsables del museu, defensors a ultrança de l’esperit modern. En fou el promotor el professor de Columbia, Georges R. Collins, fundador d’Amics de Gaudí USA, que l’havia descobert a l’exposició del Tinell. Paral·lelament, l’arquitecte Kenji Imai de la Universitat de Waseda, en promovia la secció japonesa. El 1967, el llibre The Sources of Modern Architecture and Design, de Nikolaus Pevsner, defensava que les formes lliures i funcionals de l’Art Nouveau estaven en els orígens del disseny modern. Aquesta obra generà la recuperació de l’Art Nouveau i de les grans figures com Guimard, Horta, Mackintosh i també de Gaudí i el modernisme.