L'ofici com a professió

“Si puc resoldre un disseny sense complicacions de motlles, molt millor. En el fons, un motlle és una esclavitud. A més, la indústria no sempre resol problemes econòmics”

Paral·lelament a l’aprenentatge arquitectònic, vinculat a una certa visió estètica de formes, volums i materials, Miguel Milá va desenvolupar un sòlid bagatge tècnic i mecànic amb artesans de la fusteria i la ferreria. A més d’en Cintet, el fuster de casa, ja en l’època del llum TN va comptar amb els bons oficis del ferrer Cutié: “Ens passàvem la tarda llimant i parlant, així és com vaig aprendre tant amb ell”. 

La inclinació per aquesta fase artesanal del procés és un tret distintiu de Milá. Al taller hi arrela una vocació humanista atenta a la dignitat del treball, que crea, modifica, perfila, reelabora i acaba. Sempre atent a l’adequació entre finalitats i mitjans, i subjecte a una inevitable economia de recursos.

“La meva defensa de l’artesania i, en general, de tot el procés artesanal en aquest moment que vivim no té altra finalitat que defensar el dret que té l’home de participar en els processos de les coses”.

El taller revela la participació més plena en aquests processos, en què la idea pren forma en estreta complicitat amb materials i eines i amb la seva manipulació. També amb l’atzar, que pot jugar un rol notablement resolutiu. Aquest és el cas de Cesta, un llum que va néixer de la troballa d’un globus de vidre oval que el dissenyador va decidir acomodar en un cistellet de rotang confeccionat amb aquest propòsit. D’aquesta manera, el gust pel taller, la “fam d’eines” que Milá confessa, conforma la primera baula tecnològica del procés i anima un ritu propiciatori amb el qual la idea va quallant com a prototipus.