Funció, enginy i tecnologia

“El concepte és trobar la tecnologia adequada, que no és ni molta, ni poca, sinó la necessària en cada moment”

El “llum Milá” no constitueix únicament una classe magistral de funcionalisme, sinó que també és una lliçó sobre l’equilibri i el matís en la il·luminació de l’espai domèstic i la seva mera ocupació. Res d’això no és fruit de l’atzar: del primitiu TN al posterior Previa, fins a assolir la mesura ideal del TMC i del TMM, els llums han anat calibrant la seva eficàcia mitjançant ajustos progressius fins a arribar a la modulació definitiva. Diu Milá: “La primera va vestida d’esmòquing, el TMM va en texans”. A part dels materials, el més vistós en aquell canvi d’indumentària potser és el mecanisme que serveix per desplaçar la pantalla: en el TMC es tracta d’una ansa integrada en el pal que es pot fixar a diferents l’observació i la sensatesa, que són factors preliminars per acabar fent “presentables”, belles, les propostes de Milá. Unes propostes desproveïdes de nosa, d’afectació, d’estridència.

La premissa funcional incorpora, doncs, una exigència estètica que, sovint, es revela a posteriori, com si la bellesa fos el mínim comú denominador del trànsit vers l’essencial. En aquest trànsit, la tecnologia sembla que es vagi camuflant amb una estranya naturalitat: “Per a mi, actualitzar és buscar unions més senzilles”.  El 1961, quan l’ADI-FAD (Associació de Disseny Industrial) s’acabava de fundar, Miguel Milá es va unir juntament amb dissenyadors tan destacats com Antoni Moragas, André Ricard, Manuel Cases, Maria Rosa Ventós, Joaquim Belsa, Jordi Galí i Rafael Marquina. A partir de llavors, van començar els primers premis i exposicions de disseny a Espanya, així com la participació en congressos internacionals de l’ICSID (Consell Internacional de Societats de Disseny Industrial), on van conèixer influents dissenyadors, com ara Gio Ponti, Achille Castiglioni, Gillo Dorfles, Alvar Aalto, Ilmari Tapiovaara i Vico Magistretti. En Miguel definiria aquesta època com “un procés orgànic d’interès col·lectiu. Vam parlar, vam compartir idees, ens interessava el que es feia a altres llocs. Va ser un moment d’efervescència en què tot estava per fer —construir un món que respongués a la generació que érem”. Aquell mateix any, en Miguel va començar la seva tasca pedagògica a l’Escola Elisava, on va ensenyar fins al 1970; també va impartir classes a l’Escola Eina des de 1967. Milá es va mantenir vinculat a Eina des de la seva fundació: va exercir com a conferenciant i com a docent de Disseny en Mobiliari i Projectes, i com a docent al postgrau en Interiors fins a començaments de 2000, entre altres col·laboracions. El 1987, Miguel Milá va ser nomenat amic d’Eina per la seva implicació en els inicis de l’escola.