Com promoure la música popular

Des de mitjan anys seixanta, el moviment de la Nueva Canción Chilena va compondre melodies i lletres que es van identificar estretament amb l’esquerra i es van convertir en l’estètica sonora de la Unidad Popular. Aquest moviment de renovació folklòrica i reivindicació llatinoamericana va crear música directament vinculada a la realitat popular del país. El seu compromís polític va fer del cant una eina d’alliberament i denúncia sobre les condicions de vida de la classe obrera.

Cantautors com Violeta Parra i Víctor Jara i grups com Quilapayún i Inti-Illimani van ser alguns dels seus representants. La musicalització de poemes de Pablo Neruda, així com la composició de peces per a campanyes polítiques, van donar origen a autèntics himnes culturals.

La Discoteca del Cantar Popular (DICAP), pertanyent a les Juventudes Comunistas de Chile, va ser el principal segell discogràfic per difondre la Nueva Canción. El disseny gràfic va jugar un paper fonamental per visibilitzar-la i popularitzar-la. La discogràfica també va fer concerts en fàbriques, sindicats i barriades. La DICAP va encarregar a l’Oficina Larrea el disseny del seu logotip, cartells, caràtules i interiors de discos. El resultat va ser un llenguatge visual divers i original que va potenciar la producció discogràfica local i va ajudar a contrarestar el control d’empreses multinacionals.

En paral·lel a funcionar com a segell discogràfic, la Industria de Radio y Televisión (IRT) —nacionalització de RCA Victor— va fabricar nous electrodomèstics per substituir les importacions. Juntament amb l’Área de Diseño Industrial de l’INTEC, van desenvolupar projectes de tocadiscs populars.