Jurga Vilé: "Es diu que les millors obres s'escriuen quan no es pot deixar d'escriure"

Aquesta tardor torna el FLIC, el festival de literatura i arts infantil i juvenil. L'onzena edició planteja una sessió híbrida, amb el FLICPRO online, del 15 al 19 de novembre i el FLIC per a famílies, presencial al Museu del Disseny, el 20 i 21 de novembre.

Una de les artistes que participarà en una de les xerrades del FLICPRO és l’escriptora lituana Jurga Vilé. Juntament amb Lina Itagaki van publicar, el 2017, el llibre Siberian Haiku. A #EnPrimeraPersona parlem amb elles per descobrir com van començar en el món de l'escriptura i la il·lustració.

Quan vau començar en el món de l’escriptura i la il·lustració?

Jurga Vilé: Sempre m'ha agradat escriure. Petites notes, històries curtes, cartes... Escrivia llibrets únics per a amics amb textos, fotos, collages o dibuixos. Molta gent em preguntava per què no ho intentava publicar i finalment ho vaig fer. Es deia Mà negra i eren contes per a adults. Després vaig començar a buscar una editorial, però no va ser gens fàcil i vaig abandonar. Uns anys després va sortir Siberian Haiku i amb molt d'èxit. Així va començar el meu camí com a escriptora, si bé encara em considero part del món del cinema o de la traducció.

Lina Itagaki: Mai no vaig somiar en convertir-me en il·lustradora, tenia plans totalment diferents. Però quan vaig decidir aprendre a dibuixar (amb 30 anys en aquell moment) i em vaig convertir en estudiant d'art gràfic/impressió a l'Acadèmia d'Arts de Vilnius, els professors es van adonar de seguida que les meves obres eren il·lustratives. Aquesta paraula s'utilitza amb un sentiment negatiu en termes artístics, però després de rebre aquest comentari repetidament vaig pensar que, si tot el que feia era il·lustratiu, potser el que havia de fer era dibuixar il·lustracions. I així ho vaig fer. M'agrada dibuixar el que llegeixo o escolto, convertir les paraules en un llenguatge visual i crear una cosa nova, interessant o divertida.
 

Quan vau començar a treballar plegades?

JV: No ens coneixíem abans de Siberian Haiku. Quan vaig acabar el text, amb la nostra editora lituana vam estar buscant algú per a il·lustrar-lo. A Internet vam trobar el cognom Itagaki i ens va cridar l’atenció en ser una artista lituana amb un cognom japonès. Vam estar veient les seves obres i vam contactar amb ella. L’endemà vam quedar per prendre un cafè i presentar el projecte a la Lina, i aquí va començar la nostra col·laboració. A partir d’aquí vam treballar via Skype, perquè que jo vivia a Andalusia amb els meus fills. Vam estar en contacte gairebé cada dia durant alguns mesos. Després de Siberian Haiku els nostres camins professionals s’han separat, però espero que no sigui per molt temps perquè som un bon equip.
 

En podeu explicar de què va Siberian Haiku?

JV: El llibre està ambientat en temps difícils. En plena Segona Guerra Mundial,  Alemanya envaeix Polònia i la Unió Soviètica ocupa Lituània. En aquest context, van treure les persones de casa seva, a famílies senceres, i les van deportar. El meu pare es va haver d’exiliar i la seva història, juntament amb els records de la meva àvia, em va inspirar a escriure aquest llibre sobre la meva família, sobre com van viure i sobreviure a Sibèria. Però també sobre la fortalesa espiritual i com, en condicions tan dures, preservaven la humanitat. Això sempre m’ha impressionat.
 

Aquesta novel·la gràfica va guanyar diversos premis i va ser seleccionada com "El llibre infantil de l’any 2018" a Lituània. Com heu rebut tots aquests reconeixements?

JV: Amb gratitud i humilitat. Hem creat aquest llibre amb tot el nostre cor i ha tocat també els cors de la gent, no sols els dels lituans. Això és el  reconeixement més gran. Fa poc el nostre llibre va ser triat el millor llibre per a joves de l'any 2021 a Alemanya. Un assoliment increïble i una oportunitat per  donar a conèixer a Lituània! I, per descomptat, tenim més confiança per  seguir amb les nostres idees creatives. Amb la beca de l'Estat que he rebut, he començat a escriure el meu nou llibre, que veurà la llum ben aviat. Estic agraïda cada dia per tot el que passa. I no em falten idees, només el temps per a fer-les realitat.
LI: Va ser el meu primer llibre publicat, així que tots els premis que vam rebre i que encara rebem són molt inesperats. Sembla tan estrany! Crec que els llibres que he  creat després són més professionals. Però potser aquesta manera poc professional i valenta de fer el nostre primer llibre és el que el fa especial.
 

Com heu treballat per tractar un tema com les deportacions i la Segona Guerra Mundial i per fer-ho arribar al públic juvenil?

JV: Els fets històrics d'aquest llibre fan de fons. La gran història és un mosaic de les petites, que són igual d’importants. Com la vida del meu pare, deportat en la seva infància lluny de la seva casa. La supervivència i el món de la fantasia s’uneixen. Clarament, és difícil entendre perquè han succeït i continuen succeint aquestes coses, la guerra és tan absurda. Imagina posar les famílies als trens, separar els homes, portar a Sibèria els ancians, els bebès, Les dones embarassades… Per què? Penso que podem parlar de tot això amb joves i també amb nens. Tan sols ens cal trobar la manera correcta de fer-ho.
 

Siberian Haiku va ser la teva primera novel·la gràfica. Com ho recordes?

JV: Aquesta vegada, com diem a Lituània, la primera crep no es va cremar! El llibre va ser un gran èxit. Però en qualsevol cas, el primer llibre no s'oblida mai. Siberian Haiku em va obrir les portes i em va salvar en diverses situacions (incloses financeres). I encara ho fa, continua sorprenent-me. Per què el meu primer llibre és una novel·la gràfica, un còmic? És el gènere híbrid que em semblava el més adequat. Ara hi ha molts llibres de còmic tractant de moments històrics durs.
 

Com t'inspires per  fer les teves novel·les?

JV: Encara no he publicat molt, però escric molt i puc dir que tot m'inspira. Persones, pensaments, accidents, somnis, paraules que escolto, colors, situacions... Soc molt observadora. Sempre he estat així, sempre m'ha agradat explicar històries. Per a mi, la novel·la és un gènere més complex. La meva professora de l’escola em deia “novel·la curta”. Sí, m'agraden les novel·les curtes, els contes, els relats.
 

Aquesta novel·la tracta de la deportació de les famílies lituanes a Sibèria a la Segona Guerra Mundial. Per què vas decidir plasmar aquesta història en una novel·la?

JV: Feia molts anys que portava aquesta història amb mi i volia explicar-la. Primer la vaig escriure en forma de guió, després vaig intentar escriure-la per a adults i finalment vaig tenir fills i els hi vaig voler explicar a ells. Buscava les paraules justes. Es diu que les millors obres s'escriuen quan no es pot deixar d'escriure. Per què ho vaig escriure? Perquè no vaig poder evitar escriure-ho.
 

Participes en el FLIC 2021 amb una conferència al FLICPRO. Sobre què parlaràs?

JV: Explicaré com va néixer el llibre que m'ha portat cap a Sibèria, tan lluny com la lluna… També parlaré sobre la col·laboració amb la Lina. Un escriptor té la seva visió del món visual i moltes vegades surt tot diferent de com ho pensem en un inici. Viatjarem junts i volarem sobre les ales de l’oca Martín tot escoltant una mica de lituà. I finalment veurem que el llibre viu la seva vida independent.
 

Com veus l'estat de la literatura infantil i juvenil en l'actualitat? Es llegeix molt? Poc? Ha canviat la forma de fer-ho?

JV: A casa tenim molts llibres per a nens, però això no significa que llegim molt! Llàstima, però no. Quan vivia a Espanya amb els nens, llegíem com a bojos, era com un ritual indiscutible. Els llegia cada nit en lituà i després ells llegien en espanyol perquè així aprenien els dos idiomes. I ara... la meva filla de nou anys prefereix els llibres il·lustrats i imaginar les seves històries mentre interpreta els dibuixos. El meu fill, amb tretze anys, llegeix només si troba alguna cosa que realment l’enganxi. Hi ha nens que encara llegeixen molt, però alguns no llegeixen res. És dolent? No ho sé. Alguns directors de cinema fan pel·lícules específicament sense veure res per a no estar influenciats, per a preservar la virginitat dels seus pensaments...
 

El festival FLIC investiga i mostra altres maneres de viure la literatura. Com creus que aquesta disciplina s'ha d'adaptar als temps actuals?

JV: No soc molt innovadora ni moderna. Per fer broma, signo alguns dels meus correus com a “velleta”. Però les noves formes, la sang nova, dona nous impulsos. I si això t'inspirarà a llegir més, llavors genial. Llegir, ressuscitar la literatura en el cinema, teatre, òpera, cantar-la o instal·lar-se en ella com a casa, identificar-se amb personatges i començar a viure en un altre lloc i una altra vida. És el poder de la paraula. M'acabo de mudar a una nova casa. Posava coses en les caixes i pensava que puc renunciar a tot, no necessito res. Però els llibres continuen viatjant amb mi. Puc dir que la meva casa és on són els meus llibres.
 

Què és per a tu, la il·lustració?

LI: La il·lustració explica una història en imatges. És més antiga que l'escriptura i és una llengua universal que tothom pot entendre.
 

Com és el teu procés d'il·lustració? Tens molt clar el que faràs o fas molts canvis des que conceps la idea inicial fins que la trasllades?

LI: Normalment no tinc ni idea de com i què dibuixaré. Primer escullo les eines i després les mans fan la resta. Tot parteix d'uns petits esbossos, però no m'agrada massa fer-ne perquè m'he adonat que el primer dibuix, de tots els que faig, és sempre el millor, i després quan intento repetir-lo mai és tan bo com el primer esbós. Així que bàsicament tot el que es pot veure en el llibre Siberian Haiku es va dibuixar espontàniament. Tot el que vaig fer per preparar-me va ser trobar com dibuixaria els personatges i després dibuixar-los sense cap planificació. Només en algunes ocasions calia fer algun retoc, per exemple quan el dibuix que feia era molt dolent o ho feia amb la mà equivocada (per als personatges d'una sola mà). Siberian Haiku va ser el meu primer llibre i va ser molt valent. No tenia cap pla, no tenia ni idea de quantes pàgines hi hauria, com distribuiria la història al llarg del llibre. Ara normalment ja faig un guió gràfic. Però amb Siberian Haiku només llegia el capítol i el dibuixava. M’ajudava molt avançar en petits passos, sense pensar en tot el que ens quedava per fer.
 

Ara que la tecnologia està a l'ordre del dia, com t'agrada més treballar, sobre paper o sobre la pantalla? Per què?

LI: M'agrada dibuixar sobre el paper. M'agrada aquest material i triar el gruix, el color, la textura... M’atreveixo a dir que, fins i tot, el paper de còpia simple és millor que la pantalla de plàstic d’un iPad! M'agrada sentir el llapis o el pinzell fent una marca al paper, com és de fàcil controlar la pressió, la lleugeresa o foscor, el gruix de la línia... M'agraden totes les coses inesperades que passen. M'agrada quan el paper es torna brut, quan et poses la mà bruta per accident. És tan natural! Quan ho fas utilitzant tecnologies, el dibuix és massa perfecte, antinatural. És clar que ara hi ha tants pinzells i textures... però encara pots veure’n la diferència. Per tant, escullo paper, almenys per al dibuix i després utilitzo altres eines. Per exemple, Siberian Haiku va ser acolorit amb Photoshop amb textures de paper escanejades i de color.

 

Ajuntament de Barcelona